Aquest article és fruit d’una recerca etnogràfica realitzada com a treball de fi de màster d’antropologia mèdica. Exposarem els eixos principals d’una recerca que ha pretès visualitzar com l’apropiació idealitzada i quasi màgica del discurs de les neurociències produeix un efecte terapèutic de contenció de l’angoixa i de la culpa en els pares d’infants amb TDAH (trastorn per dèficit d’atenció o hiperactivitat), després d’una llarga trajectòria de desorientació i de patiment que constata com les relacions estructurals de dominació social acaben assignant al seu fill el rol de boc expiatori d’un determinat sistema social.