L’anàlisi de dues figures mítiques del Pirineu, al Ripollès i a la Ribagorça, el Barón d’Espés i el Comte Arnau, ens fa veure dues històries paral·leles que comprenen, en primer lloc, el descrèdit fomentat pel poder, cap a personatges als quals es titlla de depredadors sexuals desmesurats; en segon lloc, la seva possible aliança amb el dimoni i la bruixeria, i, en tercer lloc, el càstig per a tota l’eternitat com un exemple del Mal Caçador, en el cas del Comte Arnau, més diluït en el Barón d’Espés, i la mort afrosa causada pels seus gats o gossos, en el cas del Barón d’Espés. Aquests personatges, però, no són més que la derivació en personatges locals, d’antigues divinitats del tipus d’Odin, conductores d’ànimes que, a través de les diverses aculturacions religioses sofertes, han estat descavalcades dels seus valors positius per enfonsar-les en l’inframón o infern, amb trets negatius, com passa generalment quan es produeix una confrontació entre dues cultures i una en surt perdedora. Però el poble ha triat per blasmar aquests personatges no la depredació sexual, sinó l’abús de poder dels nobles cap als seus vassalls.