Títol en diferents idiomes: Llums i ombres de les restes humanes
Centre: IES Joan Guinjoan (Riudoms)
Idioma: Català
Col·lecció: Treballs de Recerca de Batxillerat
Estudiant: Flores Opimi, Míriam
Sèrie: Premi Consell Social URV
Data d'alta al repositori: 2016-12-09
Resum: “Llums i ombres de les restes humanes” està destinat a tothom. La finalitat és la comprensió i la necessitat de l’estudi del cos humà mort. Per aquest motiu, la primera part del treball exposa aquest interès a partir d’una de les expressions més belles que pot fer l’ésser humà, l’art. El capdavanter d’aquest moviment artístic, a qui es pot qualificar com a fotògraf dels forenses holandesos del segle xvii, és Rembrandt Harmenszoon van Rijn. A més a més, en aquest apartat es planteja com les societats amb un nivell cultural alt i un ambient intel·lectual lliure accepten millor la dissecció dels humans, millor que en societats menys cultes i obertes. Aquesta visió de la dissecció del cos humà avui en dia no s’ha aconseguit. La primera referència escrita de disseccions en el cos humà en les antigues civilitzacions la trobem en un petit manuscrit de l’Índia on figura el nom de Sushruta juntament amb petites descripcions de manipulacions sobre cadàvers. A la Xina és on es pot percebre més clarament el desig de saber què s’amaga al nostre cos molt barrejat amb llegendes que envoltaven el tema. Així, doncs, ens hem de remuntar al segle xi aC, quan l’últim emperador de la dinastia Yin va ordenar obrir el tòrax d’un ministre per comprovar si els homes tenien set orificis al cor. Més tard, en el segle i dC, el cirurgià Yan-Hua va fer grans descobriments quan va rebre l’encàrrec d’obrir el cadàver d’un criminal. El coneixement anatòmic dels egipcis procedia de diferents fonts: l’observació d’animals, sobretot del bestiar, el qual mataven sota supervisió mèdica i sacerdotal; l’observació de les ferides ante mortem i post mortem, i, sobretot, l’embalsamament dels cossos. Aquests coneixements sobre anatomia es van mantenir fins a l’auge de l’Escola d’Alexandria. La medicina homèrica va oferir una gran riquesa descriptiva, segurament per l’observació de les ferides de guerra, la de cadàvers abandonats i descompostos, i pels sacrificis humans realitzats encara en l’època d’Homer. Més tard, Hipòcrites va ser el representant d’un nou art mèdic fonamentat en el coneixement científic de la natura. Va escriure una sèrie d’articles mèdics recopilats en l’obra Corpus Hipocratum. Però no se sap fins a quin punt es van practicar disseccions, ja que hi havia una actitud ritual i religiosa cap al cos humà. Amb el pas del temps, Alexandria va pendre el relleu a Atenes com a ciutat de saber. La responsable d’aquest canvi de ciutats fou la biblioteca, escola i museu d’Alexandria. Els seus investigadors van avançar molt en el coneixement de l’anatomia, ja que ho estudiaven directament de cossos humans. Metges destacats d’aquesta època foren Heròfil i Erasístrat. Galè, a Alexandria, fou una de les figures més representatives de la història de la medicina. Fou un gran investigador, autor i docent, però respecte a la possible pràctica d’autòpsies sembla que, per certes inexactituds en algunes de les seves descripcions anatòmiques, solament va practicar disseccions en animals. Després de la caiguda de l’imperi romà, van ser els àrabs qui van continuar la investigació del cos humà. Un dels famosos anatomistes àrabs fou Avicena (Ibn Sina), que en el seu Canon medicinae féu una compilació de la medicina hel·lenística en llengua àrab i es convertí en llibre escolar fonamental per a l’ensenyança mèdica. Hi ha més figures importants, però els personatges de l’edat antiga són qui em van cridar més l’atenció. A la part teòrica del treball s’hi destaca la finalitat i la necessitat de les biòpsies. També s’hi expliquen tots els passos que segueix la mostra des que és demanada al quiròfan per comprovar si un tumor és cancerigen o no fins a la piga que ens ha tret el metge i que entra a qualsevol laboratori d’anatomia patològica. En aquest apartat, també s’hi expliquen les finalitats i necessitats de fer autòpsies als difunts, la seva tipologia (és a dir, quina s’ha de fer i a on, segons el lloc i la manera de la mort). Com a annexos, s’hi troben els protocols que se segueixen a l’hora de fer una autòpsia medicolegal o el que se segueix per a l’hospitalària, i també un informe d’una autòpsia real que vaig presenciar. Però la importància del treball són els tríptics que es van fer en finalitzar els apartats anteriors. Són l’aplicació pràctica de tota la informació anterior, ja que van ser creats amb la intenció que resolguessin tots els dubtes de qualsevol pacient a qui s’hagi de practicar una biòpsia, o a la família que es troba en plena decisió d’autoritzar o no l’autòpsia del seu familiar. El primer el vaig anomenar “Veure la vida”, ja que etimològicament és el que significa la paraula biòpsia, i juntament amb el disseny hi volia transmetre alegria i benestar al pacient que s’anava a fer la biòpsia. El segon el vaig anomenar “Veure amb els propis ulls…” perquè amb aquest títol s’hi descrivia la situació de molts familiars que no entenen la mort de la persona estimada, i així, a partir de l’autorització de l’autòpsia, rebrien resposta totes les preguntes que es plantejaven.
URL: http://wwwa.urv.cat/ogovern/consellsocial/PSecundaria/DVD%20Premis%202007-09/material/08cap07/08c07.htm
Títol en la llengua original: Llums i ombres de les restes humanes
Ensenyament(s): Batxillerat
Director del projecte: Virgili, Josep Maria
curs acadèmic: 2007-2008
Repositori URV