Fecha de alta en el repositorio: 2020-02-07
Idioma: Català
Resumen: Us imagineu com seria que us amputéssiu el dit i que no solament el vostre cos regenerés aquest dit, sinó que, del dit, que ja no forma part del vostre cos, és creés un individu exactament idèntic a vosaltres? Bé, tranquils que això no passarà, almenys als humans ni als altres éssers vius que formen el món animal, o sí. Us presento les planàries, una espècie de cucs d'aigua dolça molt petits i fisiològicament molt simples, els quals tenen la capacitat de regenerar qualsevol part del seu cos que perdin o es fereixin i, en cas que un fragment del seu cos, per petit que sigui, s'escindeixi, es crea un individu nou a partir del tros escindit. Aquest fenomen és degut a la gran quantitat de neoblasts (també anomenats cèl·lules mare) que conté el mesoderma d'aquests individus. Arribats en aquest punt, i tenint en compte que això és una petita introducció o explicació del meu treball de recerca, a qualsevol se li pot haver passat pel cap que m'he dedicat a fer de carnisser amb aquests cucs i que m'he passat l'estiu tallant planàries; res més lluny de la realitat. La veritat és que, tot i explicat d'una forma molt rudimentària, és cert, però tranquils, ja que el sistema nerviós de les planàries és tan primitiu que es podria dir que no senten res quan les talles. Bé, posem-nos una miqueta seriosos. El meu treball de recerca, titulat “La regeneració amb ulls de planària” pretén descobrir aquest fenomen biològic (el de la regeneració) a partir de l'observació rigorosa del procés de curació, recreació de teixits i òrgans de planàries com a pas posterior a una prèvia escissió, tot seguint el mètode científic com a base de tot el procediment. Després d'informar-me el suficient sobre les planàries, vaig fer el pas de demanar permís al CESIRE/CDEC, que és l'àmbit científic i medi del Centre Específic de Suport a la Innovació i la Recerca Educativa (el qual depèn de la Generalitat de Catalunya), per poder dur a terme els experiments que abans esmentava. Amb tot, va ser impossible, ja que les planàries se'm van morir sense causa aparent. Posteriorment, i després de molt investigar, vaig acabar concloent que la pressió osmòtica hi va jugar un paper molt important i que el que realment va passar va ser que vaig posar les planàries en aigua poc mineralitzada respecte al seu cos (l'epidermis del qual és permeable a l'aigua i d'altres molècules com l'oxigen), cosa que va fer que, literalment, explotessin amb l'entrada massiva d'aigua a dins el seu cos. Vaig aprendre la lliçó i, gràcies a l'ajuda del doctor Francesc Cebrià de la Universitat de Barcelona, vaig aconseguir moltes més planàries, juntament amb un petit tutorial de com alimentar-les, mantenir-les i tallar-les. D'aquesta manera, vaig poder continuar el meu treball. Abans de començar a explicar la part experimental, considero que us he de fer cinc cèntims de quin procediment segueixen les planàries per regenerar-se. Com que no tenen sistema circulatori (ni plaquetes per poder tancar la ferida), el que fan és una contracció de l'epidermis que els permet tancar la ferida. Seguidament, es pot observar la creació d'una petita franja blanquinosa a la zona del tall, anomenat blastema, el qual va augmentant de volum agafant una forma arrodonida. El blastema està format per la mobilització dels neoblasts, els quals van recreant les cèl·lules del cos de les planàries i pigmentant-les (les cèl·lules de l'ectoderma, l'epiteli exterior) mentre avança el blastema i es va regenerant la planària. La part pràctica la vaig planejar molt minuciosament: constava de quatre parts experimentals, subdividides cadascuna en diferents models d'escissions. Primerament, una vegada m'havia assegurat que les planàries no se'm morien, vaig comprovar que podia disseccionar-les a casa fent ús d'un bisturí, una lupa binocular, gel, pipetes Pasteur, càpsules de Petri, un trosset de cartolina i molta paciència. Vaig tallar (i es van regenerar), amb molt d'èxit per cert, 5 planàries per mitjà d'un tall medial. Per al segon experiment, vaig dissenyar sis models de talls, que vaig repetir tres vegades cadascun (cada un el vaig aplicar a tres planàries). No tots els models van tenir el mateix èxit de regeneració: així com en el primer i el sisè (els quals consistien en partir les planàries en dues parts, un amb un tall medial i l'altre amb un de longitudinal) hi va haver quasi el 100% de supervivents, en el model 3 hi va haver una gran “mortaldat”, ja que la majoria de porcions no van aconseguir regenerar-se ni sobreviure. Quan ja havia demostrat que les planàries podien regenerar porcions molt petites del cos, em vaig aventurar a comprovar com la temperatura i la llum afectaven aquesta regeneració, el que va donar lloc als experiments 3 i 4. La tercera pràctica experimental va consistir en disseccionar, per un tall medial entre els fotoreceptors i la boca de la faringe (els primers a la part davantera del cos i la segona a la part central del ventre), 20 planàries, 10 de les quals anirien en una placa de Petri i les 10 restant en una altra placa. Per aconseguir aquest canvi de temperatura (i evitant qualsevol influència de la llum), vaig posar una càpsula de Petri embolicada en paper de plata a la nevera i l'altra la vaig deixar a temperatura ambient (també embolicada en paper de plata). Així vaig concloure que les baixes temperatures alentien el procediment de recreació de la meitat perduda per l'individu. Finalment, per al quart experiment, vaig seguir el mateix procediment que en el tercer, tot i que vaig deixar les dues càpsules de Petri a temperatura ambient i vaig tapar amb paper de plata solament una de les dues. Els resultats em van mostrar que, a diferència de la temperatura, la quantitat de llum a la qual estan sotmeses les planàries no afecta la seva regeneració. Una vegada explicada la part experimental, ara és l'hora de les anècdotes, ja que si us heu sorprès amb les explosions de planàries quan es troben en aigua no mineral, aquestes dues anècdotes us deixaran amb la boca ben oberta: -Per alimentar les planàries, utilitzava fetge de corder, ja que el macronutrient més reclamat per aquests verms és la proteïna. Amb tot, durant els dies posteriors als talls, i durant tot el procés de regeneració, no les vaig alimentar per evitar que hi poguessin haver variacions en els resultats dels experiments. Això va fer que la mida del cos de les planàries disminuís (autoconsumint-se per poder continuar en vida), cosa que em va permetre observar una situació de canibalisme: una planària és posava sobre les restes del cos d'una altra, treia la faringe sobre d'aquesta i ingeria part de la planària morta. -Durant l'experiment 2, en el model experimental 4, durant el qual vaig fer quatre talls (un a la part posterior, l'altre a l'anterior i dos al centre del cos, però mantenint la integritat de tota la planària, és a dir, fent-li unes petites ferides), a una de les planàries li va sortir un cap i una cua lateral (a part del cap i la cua que ja tenia), el que va fer que, quan es movia, avancés en diagonal. Va ser gairebé un mes i mig de seguiment diari, de moltes hores fent fotografies a les inquietes planàries amb una càmera digital posada sobre l'ocular de la lupa binocular, i enginyant-me-les perquè la fotografia no sortís ni moguda ni borrosa. A la fi, ha estat un treball que m'ha ensenyat molt, que m'ha donat l'oportunitat de treballar com un verdader científic, però, sobretot, un treball que m'ha permès conèixer el fascinant món de la regeneració, que ves a saber si algun dia el podrem aplicar al cos humà.
URL: http://wwwa.urv.cat/ogovern/consellsocial/PSecundaria/DVD%20Secundaria%202016-17/material/17cap05.pdf
Título en la lengua original: La regeneració amb ulls de planària
Curso académico: 2016-2017
Estudiante: Solé Clua, Ignasi
Serie: Premi Eduard Saavedra
Repositori URV