Repositori URV

Identificador: imarina:8542526

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/imarina8542526

Autores:
Jordi Jaria i Manzano

Resumen:
Entre el 2010 i l’actualitat s’ha desenvolupat una profunda crisi constitucional a Catalunya, que culmina amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, però que continua oberta. La tesi del present treball és que la resposta de les institucions centrals de l’Estat a les demandes d’una part de la societat catalana en relació amb el seu reconeixement polític han estat articulades entorn d’un marc de defensa de la Constitució. Aquesta interpretació de la situació respon a la hiperrigidesa estructural de la Constitució espanyola de 1978, així com a la progressiva eliminació de l’ambigüitat que permetia un encaix de posicions molt diverses en relació amb la construcció de la identitat nacional, que culmina amb la STC 30/2010. Aquest context explica una reacció basada en la defensa de la Constitució que, d’una banda, no permet trobar una solució deliberativa i consistent a la crisi, i, de l’altra, comporta costos notables des del punt de vista d’elements axiològics nuclears de la mateixa Constitució, com ara els drets de participació política o la divisió de poders.