Repositori URV

Identificador: RP:169

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/RP169

Autores:
Borja i Sanz, Joan

Resumen:
Si bé es mira, al darrere d’una rialla o d’un somriure hi ha sempre una tragèdia. Fet i fet,l’humor pren base en el fracàs i constitueix, precisament, una estratègia —privativa del’espècie humana— per a la superació o la sublimació de les inclemències vitals. Aixídoncs, inventem i contem acudits que delaten la feblesa de les institucions polítiques i religiosesque, suposadament, ens haurien de dignificar socialment; ens riem de la vulnerabilitatdel cos humà; fem burles dels elements que ens recorden la condició zoològica,biològica i mortal (pensem només en l’inesgotable filó dels relats escatològics i sexuals;en les gràcies que desperten els gestos antropomòrfics d’un animal; en l’humor negrevinculat a la mort, les seues circumstàncies, els seus rituals; en el riure instintiu davantl’accident enregistrat per un videoaficionat; etc.També les llengües, naturalment, són una font de rialles i calamitats: quan el llenguatgetrontolla —allà on les paraules fracassen— no solament queda en evidència lapresumpta dignitat de l’espècie, sinó també una dramàtica limitació en les formes dela comunicació, i en les possibilitats de concepció del món. En últim terme, el fracàsdel llenguatge és el fracàs de l’ànima humana —nua, òrfena, aïllada, terriblement soladavant les complexitats de l’existència.En aquest article ens proposem aportar algunes consideracions analítiques sobreels fonaments humorístics subjacents a diferents relats populars que tradicionalmenthan estat catalogats en el tipus ATU 1699 (Malentesos entre parlants de diferentsllengües), amb la intenció d’encetar una reflexió sobre l’oportunitat de distingir-hi unssubtipus determinats.