Expropiació forçosa: el preu just

Identificador:  TFG:530

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/TFG530

Autors:  Jové Hernández, Víctor

Resum:
L'ordenament jurídic preveu dos mecanismes per protegir el patrimoni d'una persona, això és: l'expropiació forçosa i la responsabilitat patrimonial de l'Administració Pública. La institució de l'expropiació forçosa és la privació singular i deliberada (imperativa) del patrimoni d'una persona o entitat, per una causa d'utilitat pública o interès social (art. 1.1 LEF). Així, la consecució dels interessos generals serà efectiva "mitjançant" la corresponent indemnització (art. 33.3 CE), que serà la compensació patrimonial en la persona expropiada. Tanmateix, la poca concreció de la Constitució sobre la naturalesa jurídica de la indemnització expropiatòria (el preu just) origina la discrepància del seu tractament, és a dir, si es configura com un requisit previ a l'expropiació o una conseqüència i efecte d'aquesta. Aquestes dues vessants de la indemnització són admeses pel Tribunal Constitucional des de la STC 166/1986, de 19 de desembre, F.J.13, les quals, alhora, estan regulades en el procediment general i en el d'urgència de la LEF, respectivament. En qualsevol cas, la determinació i el pagament del preu just són l'eix central de la institució de l'expropiació forçosa. D'altra banda, la generalització del procediment excepcional d'urgència (art. 52 LEF), a excepció de l'Administració Local, ha comportat la possible vulneració de la teoria del títol (el pagament) i el mode o traditio (l'acta d'ocupació). D'aquí deriva la discussió de certa doctrina (GARCÍA DE ENTERRÍA I TOMÁS-RAMÓN FERNÁNDEZ), afirmant que la Constitució determina la "regla del previ pagament", equiparant la paraula "mitjançant" amb "per mitjà de" (ANNEX 1). Per tant, l'expropiació no "és la reparació d'un dany prèviament consumat, sinó una compensació d'enriquiment patrimonial" (GARCÍA DE ENTERRÍA I TOMÁS-RAMÓN FERNÁNDEZ). En conclusió, la funció social del dret a la propietat delimitarà el seu contingut (art. 33.2 CE), sens perjudici dels límits i limitacions al seu exercici.