Qüestions terminològiques en la transposició de directives sobre dret contractual europeu: la perspectiva de l\'ordenament jurídic espanyol

Identificador:  imarina:6409746

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/imarina6409746

Autores:  Maria Font i Mas

Resumen:
A Europa coexisteixen diferents ordenaments jurídics expressats en pluralitat de llengües, i que responen a distintes famílies jurídiques que han evolucionat històricament en contextos dispars. Davant d’aquesta situació, les institucions europees proporcionen mecanismes per harmonitzar el dret contractual europeu mitjançant directives. Però tal comesa no sempre obté bons resultats. Les bases que estableixen les directives són de mínims, per aquest motiu en el procés de transposició que realitzen els estats membres, i tenint en compte l’amplia capacitat legislativa de què disposen, sovint comporta l’efecte contrari al de l’harmonització. Sorgeixen problemes en la traducció a la llengua jurídica de l’Estat membre que transposa, que fan aparèixer concepcions distintes i/o errònies que no coincideixin necessàriament amb la proposta de la directiva, ni tampoc amb la resta de transposicions dels altres Estats de la UE. El resultat és una noció més o menys harmonitzada, però que no evita que l’operador jurídic es trobi en la necessitat d’indagar en cada ordenament jurídic l’abast i el significat de termes jurídics contractuals, enfrontant-se a problemes de definició i de traducció, d’interpretació i qualificació. L’estudi parteix de setze directives europees i quinze lleis espanyoles de transposició, juntament amb les catalanes, i pretén ser una aproximació a aquests problemes a través de l’exposició d’alguns exemples significatius i mostrant una visió general de la situació actual. S’estudien nocions com les de: comerciant o empresari o professional; consumidor; dret de rescissió, dret de resolució, dret de desistiment unilateral; contracte d’agència, entre d’altres. Al final de l’estudi es palesarà l’existència de problemes juridicolingüístics en el procés de transposició de directives europees en matèria de contractes en l’ordenament jurídic espanyol i que es pot traslladar a la resta d’ordenaments europeus. La conseqüència és una pluralitat de nocions diverses en el si de la Unió Europea, que s’allunyen de la finalitat perseguida per les directives comunitàries, és a dir, l’harmonització de les legislacions dels estats membres. Però aquesta “crisi juridicolingüística” també ha estat percebuda per les institucions europees, les quals han optat, de moment, per elaborar un “Marc comú de referència”, el qual haurà de definir amb precisió els termes jurídics, enunciar els principis fonamentals i oferir models coherents de normes de dret contractual inspirades en el cabal comunitari i en les millors solucions recollides en els ordenaments jurídics dels estats membres.