Avaluació dels efectes neuroconductuals de l'exposició a manganès en animals d'experimentació. Influència de l'estrès.

Identifier:  TDX:604

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/TDX604

Authors:  Torrente Torné, Margarita

Abstract:
La tesi doctoral que porta per títol 'Avaluació dels efectes neuroconductuals de l'exposició a manganès en animals d'experimentació. Influència de l'estrès', vol estudiar i aprofundir en els potencials efectes tòxics del manganès (Mn) sobre el sistema nerviós central (SNC), i la possible influència que les situacions d'estrès exercirien sobre aquesta toxicitat, a nivell prenatal, postnatal i en els éssers ja adults.El Mn, com altres elements essencials, ha de mantenir-se entre uns certs límits de concentració per un funcionament òptim de l'organisme. L'exposició excessiva a Mn està associada amb canvis al SNC, amb símptomes tant psicològics com neurològics, caracteritzats en el seu inici per una alteració psiquiàtrica ('bogeria mangànica') que recordaria força a l'esquizofrènia. Mentre que en fases inicials pot ser reversible, el manganisme més avançat persistiria, essent irreversible.El període del desenvolupament es considera especialment susceptible a un ampli rang d'exposicions tòxiques. Els animals molt joves no només absorbeixen i retenen Mn de manera excepcional sinó que també han mostrat una acumulació relativa més gran del Mn al SNC.Els estudis de neurotoxicitat del Mn conduïts en poblacions humanes comporten avantatges i desavantatges. En els estudis epidemiològics, les relacions causa-efecte o dosi-efecte no poden ser identificades. Es requereix el control experimental sobre l'exposició per poder identificar clarament relacions entre la dosi i l'efecte del Mn, d'aquí l'elecció de treballar amb animals d'experimentació, rosegadors.La neurotoxicitat del Mn ha estat demostrada quan aquest és inhalat o bé administrat per via parenteral. En canvi, els possibles efectes derivats del consum elevat de Mn per via oral han estat poc estudiats i no existeixen dades concloents al respecte. Així mateix, els efectes del Mn sobre el desenvolupament han rebut poca atenció.La simptomatologia observada en humans després de la intoxicació per Mn és semblant a la observada en la malaltia de Parkinson, la qual cosa ha fet que el sistema dopaminèrgic hagi estat àmpliament estudiat en relació als efectes del Mn. Tot i que en l'actualitat els possibles mecanismes de l'acció neurotòxica del Mn no es centren només en aquest sistema. Per altra banda, els estressors tant físics com psicològics, provoquen canvis a nivell de SNC, i concretament a nivell del sistema dopaminèrgic.Donat que el Mn i l'estrès afecten de forma directa o indirecta el funcionament del sistema dopaminèrgic, l'exposició concurrent a Mn i estrès es pot manifestar com una interacció, augmentant o modificant els seus efectes sobre el SNC. L'objectiu general d'aquest treball ha estat dirigit a avaluar els efectes neuroconductuals de l'exposició a Mn en rosegadors sobre la toxicitat materna, fetal, postnatal i en el subjecte adult, així com la influència que l'estrès pot exercir en aquesta exposició. En concret s'han fet 4 estudis per aconseguir l'objectiu general d'aquesta tesi; i en cadascun d'ells s'han estudiat:Els efectes materno i feto-tòxics de l'exposició prenatal a hidrocortisona (HC) i manganès (Mn), administrats s.c. (subcutani) Els efectes de l'exposició prenatal a Mn (administrat s.c.) i estrès en el desenvolupament postnatal. Els efectes de l'exposició crònica en adults a Mn i estrès, administrat via oral. Els efectes neuroconductuals de dos tipus d'estrès: estrès per immobilització i estrès per soroll.Mitjançant aquests estudis s'han obtinguts resultats que ens donen informació sobre la toxicitat: materna, fetal, durant el desenvolupament i en els animals adults. També hem avaluat diferents tipus o models d'estrès degut al gran interès que té l'avaluació de l'estrès i, en concret, la idoneïtat del model d'estrès a utilitzar en cada cas i en el futur.