Identificador: TFG:542
Autors: Marcos Vidal, Sandra Cristina
Resum:
El domini públic marítimo-terrestre (DPMT) obté la seva màxima protecció a través dels art. 132 i 149.1.23 CE de 1978 i de la Llei de Costes de 1988 (LC). Aquesta llei ha patit una important reforma en el 2013, provocant així molts problemes d’interpretació i generant inseguretat jurídica. La finalitat de la reforma proclamava la seguretat jurídica i la protecció del medi ambient, encara que al llarg de l’articulat veiem que no ha complert amb aquestes expectatives i ha suposat un fracàs normatiu a favor dels interessos econòmics dels particulars front als interessos generals de protecció i conservació del DPMT. La reforma ha reduït els límits del DPMT, quedant així més espai lliure de domini públic i en conseqüència generant la possibilitat de ser adquirit pels particulars a domini privat. S’ha incrementat la duració de les concessions administratives de tal forma que el concessionari pot gaudir del domini públic per un llarg espai de temps, arribant a actuar com si fos de forma privada. S’ha tornat al concepte de la transmissió inter vivos, la qual va ser derogada per la LC 1988 i la reforma de 2013 ha recuperat aquest negoci jurídic, un cop més ampliant l’àmbit d’actuació dels particulars. La possibilitat de prorrogar la concessió també s’ha vist reformada incrementant-se fins a 75 anys (abans 30), generant un ampli període de gaudi d’aquestes i un gran problema d’interpretació sobre si el temps ja gaudit s’ha de sumar als 75 anys o bé, el límit màxim són els 75 anys igual que les concessions ordinàries.
Repositori URV