Repositori URV

Identificador: imarina:9207198

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/imarina9207198

Autores:
Carles Royo Bieto

Resumen:
En català, la majoria de verbs admeten els sintagmes nominals escarits o sen-se determinant en posició postverbal. Tanmateix, les oracions amb verbs psicològics emotius habitualment no els accepten (*Odio pastanagues; *Sor-prenc nens; *M’agraden trens). Sense referir-se específicament als verbs psicològics, aquesta restricció s’ha explicat des d’aproximacions sintàctiques per la posició estructural del sintagma, com a especificador d’un nucli funcional. En aquest treball proposo que en el cas dels verbs psicològics també es tracta d’una restricció informativa i semàntica. Des del punt de vista de l’estructura informativa, la dificultat dels sintagmes nominals escarits per actuar com un tema informatiu explica aquesta restricció, ja que l’oració amb aquests predicats es resisteix a acceptar sintagmes de referència inespecífica que actuïn com a rema oracional: són sintagmes de natura temàtica encara que ocupin la posició postverbal. Des del punt de vista semàntic, la restric-ció es pot explicar per les condicions semàntiques que aquests predicats im-posen sobre la no-inespecificitat de l’argument postverbal, en una oració amb un cert grau de no-inespecificitat de l’experiència psicològica que afecta l’experimentador. La restricció es pot relaxar en la mesura que la predicació denotada pel verb psicològic passi a ser més externa en determinats contex-tos, sense que expressi l’afectació d’un experimentador (*La Tona adorava nensvs.Els romans adoraven estàtues); d’altra banda, un verb no psicològic que prengui una semàntica psicològica, amb afectació d’un experimentador per expansió metafòrica del significat, pot adquirir aquesta restricció (El franctirador va ferir vianantsvs. *El professor va ferir alumnes [ferir ‘ofen-dre’]).