Les pràctiques de vinculació al dret europeu de la competència

Identificador:  TFG:179

Handle: https://hdl.handle.net/20.500.11797/TFG179

Autors:  Yuste Bonillo, Adrian

Resum:
La vinculació entre productes, mitjançant la qual es condiciona la venda d’un producte per part del venedor als seus compradors perquè juntament amb ell adquireixin un segon producte, és una estratègia empresarial comuna als mercats. Exemples com el del terròs de sucre amb el cafè o la secció d’esports amb la d’actualitat als diaris són bon compte d’això. Encara que en situacions de competència perfecta en els mercats la utilització d’aquestes pràctiques és plenament legítima, cosa diferent és quant aquestes es promouen per empreses que gaudeixen de posició de domini en un mercat. L’article 102 TFUE no és aliè a aquest problema, i dedica el seu apartat d) a prohibir l’abús de posició de domini dut a terme per empreses dominants mitjançant pràctiques de vinculació. La Comissió, per analitzar si la pràctica de vinculació realitzada per una empresa és il·legal, promou un test de cinc etapes: - Són diferents els productes vinculant i vinculat? - És l’empresa en qüestió dominant en el mercat vinculant? - Es va condicionar al consumidor a comprar els productes vinculant i vinculat? - Pot aquesta pràctica tenir un efecte d’exclusió que distorsioni la competència al mercat? - Està aquesta pràctica justificada objectivament? Si la resposta a les quatre primeres preguntes és afirmativa i a l’última és negativa, s’entén que la pràctica en qüestió és il·legal i s’ha de prohibir. No obstant, els criteris que fonamenten aquest test s’han vist últimament amenaçats per l’aplicació dels avenços tecnològics a les pràctiques de vinculació, de tal forma que molts crítics s’han plantejat la necessitat de remodelar-los per que puguin ser aplicats al nou tipus de vinculació: la integració tecnològica.